Fi de festa

S'acosta el 31 de Juliol i amb ell la inminent i terrorífica tornada a casa. Despres d'anys i panys sense treure el cap per aquí he decidit fer les paus amb el Blog abans de posar-me melodramàtic amb els comiats i els kleenex.
Com ve essent de costum, intentaré fer un resum el més aclaridor possible dels events destacats de les últimes setmanes.

Començarem pel viatge a Krakovia; bonica localitat polonesa destacada pel fervent caràcter religiós dels seus habitants. El papa Joan Pau II (La venganza) era d'allà, fet que et queda molt clar quan veus la seva cara allà on miris en tota mena de suports i formats. Espanta, de veritat.
El centre de la ciutat és un casc antic d'aire medieval amb una catedral de colors psicodèl·lics molt bonica i espectacular on has d'anar amb molt de compte on et poses o què fotografies ja que pots estar tapant la imatge d'un sant a algú, impedint d'aquesta manera que les seves oracions arribin a bon port, pecat pel que seràs castigat amb les increpàncies del fidel en qüestió i les mirades penetrants dels que l'envolten.
Vem aprofitar el viatge per a fer una visita al camp de concentració d'Auschwitz, que queda a poca estona de Krakovia. Vem visitar Auschwitz 1, no és el camp més gran (Auschwitz 2) però sí el més ben conservat i el que conté el museu. Francament fa posar els pels de punta.
Tots els que em conegueu sabreu de la meva afició a l'humor negre i les bromes de mal gust, doncs un cop dincs me les vaig empassar totes de cop.
Adjunto un parell de fotos, de la catedral i del camp.



De tornada a Berlin, per fi, es va acabar al mundial. Si si... ja sé que abans habia dit que era divertit, i ho era, el que passa és que durant un mes acaba cansant.
Com a bon hoolligan vaig anar a veure la final al Fan Meile, el lloc multitudinari del que us habia parlat anteriorment.
Per la amistat que m'uneix amb una colla d'erasmus italians vaig decidir decantar-me per la patria de les pizzes i les torres inclinades. Després de fer veure que estaba content perquè Italia habia guanyat fent el tonto un rato a la festa que es va organitzar després del partit, una especie de "Bora Bora" (discoteca pachanguera per excelència de Sabadell, pels no iniciats) gegant on la gent ballaba i suaba a ritme d'himnes futboleros i "sambas de janeiro" vàries, em va envaïr una extranya sensació de satisfacció i impaciència per a que comencessin a desmontar inmediatament tota la parafernàlia futbolera que invaia la ciutat. A hores d'ara ja només queden les banderes alemnanyes en els balcons d'algun patriota despistat.
Adjunto foto de la cara d'alegria per la victòria italiana d'en Benoit, un italià d'adopció d'origen Belga.


Després del mundial només quedaba un últim gran event abans de la tornada; la esperada Love Parade. Abans però vull dedicar un espai al primer amic en abandonar Berlin direcció a les caluroses Illes Canàries, on espero que s'ho estigui passant molt bé. Des d'aquí una abraçada al Javi, el primer a qui vaig coneixer quan vaig arribar a la ciutat i qui em va donar les primeres lliçons de la vida Berlinesa.
Com diria éll "hasta luego perrooooo!!"
Adjunto foto amb en Javi, el primer ajopit amb samarreta blanca, al meu costat.


Finalment, el passat dissabte la esperada Love Parade va arribar, i si, tot el que hagueu pogut sentir sobre el que s'hi pot veure és cert. No entrarem en detalls, millor que en properes edicions ho veieu en persona. En resumides comte es tracta de 1.200.000 persones ballant i fent l'animal de 2 del migdia a 12 de la nit. Pels més motivats la festa continúa als clubs amb els Dj's de la Love Parade, però després de 8 hores fent el burru, s'ha d'estar "especialment motivat" per a seguir el ritme amb dignitat. En tot cas, va ser molt divertit i entre d'altres anècdotes i exclamacions em vaig trobar al Pau Donés, cantant de Jarabe de Palo que resulta que s'està prenent un any sabàtic i s'està a Berlin fins al proper Octubre. Bona vida la dels artistes...
Adjunto fotos vàries de la flora i la fauna local.





Bé, suposo que abans de marxar tornaré a escriure algo abduit per la melancolia i la tristor, però no adelantem aconteixements.
Fins la propera, una abraçada.

Weltmeisterschaft 2006

Com m'imagino que tothom sabrà ja fa unes setmanes que va començar el mundial de futbol a Alemanya, concretament des del 9 de Juny. Doncs bé, com era d'esperar, des del 9 de Juny que per aquí no es parla d'una altra cosa que no sigui futbol.
Berlín s'ha omplert de banderes, pantalles gegants i fans de tots colors. Hi ha 3 partits per dia que es poden veure des de les pantalles que la majoria dels locals han posat o des de llocs multitudinaris com el Fan-Meile, una "milla" americana que ocupa un dels principals carrers de la ciutat on hi ha aproximadament unes 10 o 12 pantalles gegants, paradetes i atraccions vàries on s'aplega una brutalitat de gent per a veure els partits. La veritat només amb l'ambient que es crea, un "apassionant" Togo-Angola pot resultar d'allò més entretingut.

L'altre punt àlgid de les festivitats futboleres té lloc quan es juga algun partit a la ciutat. L'Olimpiastadion de Berlin és una de les seus del mundial, precisament és on es jugarà la final el proper 9 de Juliol (crec...). Doncs bé, quan hi ha algun partit, la ciutat és ocupada pels fans dels dos equips fins al punt de convertir-la en una col·lònia d'aquests.
Apart de la gent que va a l'estadi n'hi ha molts que venen simplement per a viure l'ambient del partit des d'aprop. La setmana passada per exemple van jugar Suècia contra Paraguay i van venir 80.000 suecs. La llàstima és que normalment es tracta de públic masculí. Ocasionalment algun hoolligan va acompanyat de la parenta, però a veure qui es el xulo que s'atreveix a dir-li algo. Si 80.000 suecs ja feien gràcia no em vull ni imaginar que passaría si vinguessin 80.000 sueques...


Futbol apart, fa unes setmanes que em vaig decidir a ser una mica més productiu ja que s'acosta la fí de l'Erasmus (llagrimeta...) i hauria d'enllestir algun projecte que altre. Com sol passar en els mesos estiuencs, el bon temps anima a les feres a sortir de casa i les obligacions encara es fan més difícils de cumplir, per lo que passar una tarda davant de l'ordinador implica lligar-se amb dos cinturons a la cadira. sense anar mes lluny ahir va ser la Festa de la Música, que significa concerts gràtis tot el dia pels carres de la ciutat. En tot cas de la música ja en parlarem un altre día, que hi ha alguna historia interessant a explicar.

Fins a la propera,
records a tothom

la vineria

Una de les principals diferències que trobo de Berlin amb Barcelona és la economía, el plantejament que es té del valor de les coses i la seva relació amb la gent.

De bones a primeres, a ningu se li ocorre a Barcelona no posar barreres que impedeixin l'accés als transports públics sense pagar. Aquí no hi ha cap barrera, tot i així tothom paga. Un altre exemple molt clar es La Vinería.
La Vinería es "the place to be", ja fa un temps que amb la colla d'amics en som uns habituals. Es tracta d'un lloc on serveixen una gran varietat de vins de tot arreu i també menjar. La gràcia es que per entrar has de pagar un euro per una copa, que pots reomplir tantes vegades com vulguis sense tornar a pagar cada cop que la omples. També pots agafar menjar, i omplir-te el plat tants cops com vulguis sense pagar. Apart d'això quan s'acaba el sopar et serveixen postres, sense pagar també i mes tard, resopó. Tot això acompanyat de bona música i una decoració molt acollidora i original. La única condició apart de l'euro de l'entrada és que al marxar cadascú paga el que li sembla que ha de pagar. Ningú et discuteix la suma.

Un lloc aixi sería inviable a Barcelona, bé potser m'equivoco però em sembla que de no massa... Aquí funciona tant bé que n'han obert quatre. Com aquestes coses n'hi ha bastantes. El preu de la educació, els lloguers, concerts, etc... Francament Barcelona sembla molt capitalitzada al comparar-la amb Berlin tot i la imatge cosmopolita i bohèmia que vol donar.


Fa pocs dies es podia veure a Laurent Garnier per 8 euros o a Fat Freddy's Drop per 15. Concert enorme el de Fat Freddy's per cert, per a qui no els conegui queden 100% recomenats.
De passada i per acabar us adjunto una foto de la festa setentera del cap de setmana passat. Típica però sempre efectiva. Vaig entrar a la festa amb les pintes de la foto i vaig sortir amb un vestit de dona... No em pregunteu com ni perquè.


Fins la propera, records a tothom.

visites familiars i altres celebracions

Despres de molt de temps avui m'he decidit a actualizar, que ja tocaba.
Des de l'última vegada que vaig penjar algo han passat moltes coses... visites de tietes, germanes i pares, aniversaris diversos (el meu inclòs), festetes varies i alguna visita a la universitat.
Lo bo de les visites es que sempre fa il·lusió veure a algú que fa força temps que no veus lo dolent és que quan se suposa que ets l'amfitrió en una ciutat que no coneixen et toca visitar els mateixos llocs una i altra vegada, però bé, en bona companyía fa menys mandra.
El passat cap de setmana en honor al meu aniversari, van venir els meus pares i la meva germana Arianna. Després de fer-los caminar bastant es van endur una bona impresió de la ciutat tot i que el temps no va acompanyar deltot.
Adjunto un parell d'instantànies. Com demostra la segona foto em vaig cuidar de que l'Arianna conegués Berlin tant de dia com de nit. Com una bona Bonàs (valgui la redundància) va aguantar com una campiona.



Apart de la esmentada visita familiar, que ja de per si es un regal. Entre els desmerescuts presents que vaig rebre es troben aquest llibre sobre l'art del flirteig (que molt em convé aprendre...) cortesía del bo de l'Erik, un suec de poques paraules i molts disbarats. I també unes nines ruses, de part de l'Oxana, una de les companyes de pis, Bielo-rusa en aquest cas.



Ja per acabar com que no he posat cap foto del pis, us deixo amb una imatge de la meba habitació en plena eferbescència social. Si si... les parets son liles i la decoració extravagant, però no és obra meba sinó de la noia que me la lloga, que té uns gustos a proba de sogres.
Tot i això s'hi està de luxe ja que és enorme (amb sofàs i tot) i la decoració va de conya per a convertir-la en una discoteca improvitzada.


Fins la propera,
records a tothom

La primavera la sang altera

Despres d'un llarg periode d'abstinencia per fi puc tornar a postejar. Ja he recuperat la meva càmera submarina i el Blogger em deixa actualitzar.
Des de l'últim cop que vaig escriure han passat moltes coses interessants, intentaré fer unr resum el més concís possible.

Fa un parell de setmanes va ser la Walpurgisnacht, una especie de Jant Joan a la alemana, amb uns cuants graus de temperatura menys. El tema tracta de ajuntar-se en un parc al voltant d'una foguera i a la vegada apagar els focs interiors a base de cerveses i altres licors. Interessant, tot i que res a veure amb un Sant Joan a la platja... El dia següent, l'1 de Maig si que el celebren molt millor. S'ajunta una burrada de gent als carrers de Kreuzberg, un barri de Berlin per a celebrar el dia del treballador i s'organitzen escenaris amb concerts, paradetes, etc... com la festa de la Autònoma però a lo bèstia i al carrer. També hi han manifestacions i actes mes reivindicatius que tradicionalment acaben amb esbatussades i corredisses davant de la policia a altes hores de la nit.

Entre altres coses també he estrenat pis, finalment vaig decidir aprofitar la ocasió i m'he mudat a un pis al centre, amb una habitació enorme (sofàs i tot...) decorada a gust del cantant de The Cure.
La noia que me la ha llogat, la Federica, és una italiana d'aspecte sinistre que porta un parell d'anys a Berlin i aprofitant que s'en va fins a l'Agost a Nova York m'ha deixat la seva habitació a bon preu fins que torni. Tobaré a faltar els companys de la residencia però el canvi ha valgut la pena ja que el barri és genial, d'allò més bohemi amb molts llocs interessants i molta vida. El nou emplaçament em permet viure més la ciutat, apart de no trigar una hora a tornar a casa cada cop que surto...

Els meus companys de pis són una alemanya, una rusa i un gat poruc anomenat Bin (en realitat es diu Bin Laden, el nom el va triar la italiana). En fí que ara ja només em falta deixar-me grenyes i anar en bici per a ser un bohemi en tota regla.


Aquest és l'amic Bin Laden.

Entre les festes vàries... a destacar una d'interessant en una fàbrica abandonada d'allò més underground. La entrada no era gens acollidora però a l'interior la cosa es convertia en una rave com la dels vampirs de Blade.





Instantànies de la "entrada" i l'interior de la festa on en primer pla podem trobar la cara d'èxtasi d'en Herman un holandès errant company de fatigues.

Com a detall curiós, l'altre dia vaig descobrir un antre on es practica un joc molt divertit. En el soterrani d'un bar hi ha un parell de sales a les fosques amb una taula de ping-pong i un futbolín fluorescents. El futbolín no té gaire gracia però el ping-pong es força divertit. El joc consisteix en que tothom agafa la seva raqueta fluorescent i es reparteix al voltant de la taula, al sò d'un timbre de bicicleta la gent comença a girar al voltant de la taula a la vegada que juguen a ping-pong tornan-se la pilota els d'un cantó als de l'altre. Quan un falla, queda fora del joc fins que al final els dos ultims es juguen 2 punts.


No es veu gaire bé, però francament la sala es molt curiosa. La música ajuda molt a reforçar la atmòsfera surrealista del joc. Es pot sentir des-de Hard-tech psicodèlic a punk en alemany.

Bueno, a veure si properament em preng més seriosament això del Blog i l'actualitzo més sovint. És una d'aquelles coses que començes amb moltes ganes, però que al cap d'un temps la mandra et fa deixar una mica de banda.

Una abraçada i fins la propera.

Un metre de pizza, si us plau

El passat dimarts va ser l'aniversari de la Eleonora, una amiga italiana (de Ferrara, com el Carles) i ho vem celebrar en un restaurant que ella personalment habia escollit avalat per la qualitat del menjar italià que allà es serveix.
Tant gran com gratificant fou la meva sorpresa al veure com una senyora amb dos braços com dos pernils portaba a taula una plata enorme amb ni més ni menys que una pizza d'un metre de llarg, a repartir naturalment entre tots els comensals.
No sé si això es tant excepcional com m'ho semblar a mi o si algú coneix llocs on ho serveixin a Catalunya, personalment em ve fer molta gràcia ja que ho habia imaginat en ocasions però mai habia pensat en poder menjar d'una pizza tant gran. La pizza era de diversos sabors, repartits per la superficie de la pizza.
Per si fos poc, els propietaris del restaurant que eren italians, ens van obsequiar en honor de l'homenatjada amb un tiramisú (Marc, l'has de provar) i unes copes de cava per la patilla.

Pizzes monstruoses apart, destacar els dies de meravellós clima estival amb els que el senyor Llorens en ha obsequiat aquesta setmana. Tant de bò es repeteixin més sovint ja que a diferencia suposo de les terres hispàniques aquí el solet es un tresor molt preuat. De moment avui día tapadet i algunes gotes per a no perdre el costum.

Si del cap de setmana passat recordo imatges inconexes i surrealistes el proper es presenta força mogut amb visites familiars, Walpurgis Nacht i una cada cop més propera mudança al centre que cada cop em fa menys il·lusió.
Com que encara no tinc la càmera, tot i que avui mateix m'han avisat que la puc anar a recollir a la botiga i preparar-me per la clavada, us deixo amb una foto de la meva companya inseparable des de que vaig arribar a aquesta gran ciutat, sempre humida i disposada a que li posi les mans a sobre... i com més fresca millor.

Sommersemester

Avui, després de 2 mesos sense classe, comença el segon semestre a la majoría d'universitats alemanyes entre elles la meva (Uiversitaat der Künste Berlin) i per lo tant he tingut el meu primer contacte real amb els professors i companys de matèria.
La organització de les carreres a alemanya es força diferent a la espanyola. Per comenaçar no es comptabilitzen en cursos sinó en semestres i cada alumne escull les assignatures que vol cursar matriculant-se, en la majoria de llocs, una per una en lloc de en el curs sencer.

Per a acudir a les classes, s'ha de parlar previament amb el professor per si li sembla que en pots prendre part donat que hi ha classes que estàn plantejades per a nombres reduïts de persones. De moment he parlat amb un parell i sembla que els hi he caigut bé, segurament perquè ningú es pren massa seriosament un erasmus i menys encara si vens d'espanya. De fet un m'ha pujat molt la moral al confessar que soc el primer estudiant espanyol que es dirigeix a ell en alemany (si es que es pot considerar alemany el que jo parlo...).

Seguint bons consells no cauré en el típic parany de principi de semestre, quan et convences a tú mateix de que participaràs en mil classes i projectes encara que t'ocupin tot el temps del mon. M'inscriuré nomes a les classes que siguin realment interessants per a mi i que em permetin seguir amb el projecte i les classes d'alemany. Després del "piropo" del professor he decidit convertirme en un erudit en llengues germàniques.

Com que la meva càmera segueix en el taller (espero...) recuperant-se del seu bany en crema de llet tiraré de fotos de recurs.


Aquesta bonica instantània correspon als companys de classe del curs d'alemany que vaig acabar abans de comprobar la resitència als líquids de la càmera. Entre ells s'inclou el senyor de l'esquerra que té la boca cuasi més petita que els forats del nas. És en Tsu Ne To, un japonès sexagenari perdut en l'espai i el temps entossudit en aprendre alemany.


Ja per acabar, aquest és un exemple de la cara que s'et queda quan et demanes una senyora cervesa i no te la serveixes com déu mana.

Fins a la propera, una abraçada a tothom.